Estàs a: Pàgina principal > Novetats

Equips de Limonium i MedForLifeCommunication treballant a la FiradelVi 2014 de Falset

El Pi resilient. Una part de la nostra experiència dels dos dies principals de fira a través d’un article

 

Dec ser el pi pinyer més lleig del món. Collons, si en sóc de lleig. Em falta mitja capçada, les meves branques que miren a l’oest estan pelades i mortes, i el meu tronc retorçat i renegrit. De tan lleig com soc, pocs s´hi fixen en la meva presència. Però hi tinc, de presència. Visc al carrer de Miquel Barceló de Falset. M’han deixat tot solet al solar que hi fa d’aparcament.

No me’n recordo quants anys tinc. Cinquanta, seixanta? Potser més, crec que quan era una plàntula enmig del bosc vaig sentir els canons de la llunyana Batalla de l’Ebre. O potser no, potser m’ho he imaginat. El que sí que està clar és que he vist créixer Falset, com el poble s’anava atansant cap on jo visc, com van tallar tots els meus companys, com m’he quedat sol entre l’aparcament i la carretera. He vist moltes coses, tantes que no me’n recordo, i moltes que no  vull recordar. He vist com la comarca queia, com la cooperativa, que tinc al davant, patia. Com molts falsetans marxaven cap a Barcelona, com molta gent del Priorat, de la Ribera d’Ebre,  passava per la nacional, sota meu, per emigrar, fugint d’una comarca en la que ningú hi creia. He vist comiats, llàgrimes, gent que no mirava enrere, amors trencats i famílies esberlades per la distància... I és que viure aquí és dur i difícil, només cal que veieu la fila que faig, castigat per ventades, tempestes, gelades, sequeres i calorades. No tinc ni idea de com he resistit.

Però també he vist com la comarca, i com Falset, volia renéixer. Mentre tot se n’anava en orris, podia parlar a crits amb els ceps vells que hi havia als costers i als plans, prop dels pobles, amb un llenguatge sord que els humans no podeu sentir. Aquells ceps tossuts i malcarats, retorçats i rabassuts, eren orgullosos, estaven segurs del seu futur. Em deien que, tot i que ningú se n’adonava, feien el millor raïm del món (de lo puto món, deien). Estaven segurs que algú se n’adonaria en algun moment, i que ells transformarien la comarca. Jo em mirava des de la meva alçada aquelles iaies, les garnatxes i les carinyenes, que subsistien enmig de camps embardissats, cuidades per gent que s’havia entossudit a viure al territori, i no me’ls creia. Pensava que acabarien com jo, sols, enmig d’un solar, una mica ridículs.

Però com tantes vegades, em vaig equivocar. Vaig veure com gent de fora i gent d’aquí començava a treballar les vinyes, com es recuperaven costers i plans, com es construïen cellers, com passaven tractors carregats de raïm, com venia nova gent a treballar, com les cooperatives es modernitzaven, com hi havia famílies que feien el camí de retorn, baixant des del coll de la Teixeta amb els cotxes plens d’il·lusions i mirades esperançades. Com arribaven visitants estrangers, com s’obrien nous restaurants. Com es feia la variant de la carretera i com passaven menys cotxes prop meu, ostres si ho he agraït.

I sempre, cada maig, com es feia la Fira del Vi, cada vegada més important, quasi sempre als meus peus. He vist com augmentaven el número de cellers participants, com venien 2000, 5000, 10000 persones i més. Com la gent reia, al voltant dels tasts dels vins, com amics i enemics, parelles, famílies, pares i fills, passejaven i tastaven els vins d’aquells ceps antics i heroics, i de molts nous companys seus, plantats recentment. Petits i grans, autòctons i forasters, aplegats per la Fira, feliços ni que sigui per unes hores, fins i tot durant la darrera crisi. He vist amors platònics mirar-se de banda a banda del carrer a través de copes plenes de vins daurats, i amors més terrenals, alguns d’ells recolzats al meu tronc, compartint vins negres i fonent-se al sol de primavera. He vist i sentit la gaubança, les riallades, les promeses, els xiuxiueigs, els somriures, oh sí, tants n’he vist. Tots passant sota meu, quasi ningú  adonant-se de la meva presència. Alguns, estranyats, m’han mirat i han fet una ganyota, de lleig que sóc, o un gest d’indiferència. Aquí dalt, només els estornells, les tórtores i una parella de pardals pesats que hi fan el niu m’acompanyen. I el vol de les orenetes i les falcilles, a la primavera i l’estiu, em fan riure amb les seves giragonses absurdes.

I a mi tant me fa que ningú s’hi fixi. Jo feliç, sempre esperant la Fira, cada maig, per ser un testimoni privilegiat d’aquests dies de joia i del present esperançador de la comarca, després d’haver vist tot el que he vist, després d’haver patit i veure patir. Aquí dalt, esperant la vintena Fira del Vi, la de l’any que ve. Espero que a ningú se li acudeixi tallar-me, espero poder seguir aquí, estrany, lleig, testimoni.

Text. Eduardo Soler

 

FOTOS

Descripcion de la foto
Descripcion de la foto
Descripcion de la foto
Descripcion de la foto
Descripcion de la foto

 

Accés ràpid
Limonium S.L C/ Joanot Martorell, 15, 43480 Vila-seca, Tarragona · Nif B43917236 · Telf. 977 26 40 74